Un concert, Barcelona, el Palau i jo

Un concert, Barcelona, el Palau i jo

2999
0
SHARE
Barcelona té moltíssimes coses a veure, carrers on perdre’s, parcs on jeure i descansar i edificis que ens fan pensar en la gran imaginació dels arquitectes quan els van construir i que aconsegueixen traslladar-nos a móns fantàstics on realitat i ficció troben el seu punt d’unió.

techo

Un d’aquests edificis és sense cap mena de dubte el Palau de la Música, en la confluència del carrer Sant Pere més Baix i la Via Laietana. El Palau és la única sala de concerts considerada patrimoni de la Humanitat per la Unesco. Obra de l’arquitecte Lluís Domènech i Montaner, té una estructura metàl.lica recoberta de cristall que, en incidir-hi la llum natural dóna una magnífica visió al conjunt on es combinen totes les arts aplicades, vitrall, mosaic, forja i escultura.

Aquesta joia del modernisme és per mi un dels edificis més bells d’aquesta ciutat, que tant estimo com odio. Vinculat a la meva infantesa, doncs era on celebrava la nostra escola el tradicional concert de Nadal. Acollia pels volts del 20 de desembre a nens i nenes de diverses edats que cantàvem, al seu preciós escenari, amb millor o pitjor fortuna les cançons de Nadal que portàvem assejant ben bé des de finals d’octubre.

captura-de-pantalla-2016-11-24-a-las-9-24-05

El dilluns hi vaig tornar a entrar després de molts anys, per un motiu ben diferent, per assistir al concert d’un dels meus ídols, Tony Hadley, el cantant d’Spandau Ballet. El grup que forma part de la banda sonora de la meva vida. Aquest cop venia ell sol per començar aquí, dins del Festival Mil.leni, la seva gira europea. En posar els peus a la seva sala de concerts presidida pel seu immens orgue, un munt d’imatges van colpejar la meva ment. Vaig recordar com el dia del nostre concert de Nadal esperàvem, formant una fila ben recta (teníem uns profes que a la que ens despistàvem una mica o xerràvem, ens clavaven un bon crit o un “suau” clatellot que ens tornava a l’ ordre de seguida), i vèiem com els nostres pares es llançaven a la carrera per agafar els millors seients per veure’ns. Aquella imatge, encara ara em fa riure, contrastant amb el nostre ordre mantingut de bon grat o per força.

img_1465

Vaig recordar les meves classes d’història de l’art, anys més tard, estudiant l’estil arquitectònic del Palau, desmembrant-lo peça per peça. Admirant-lo en les diapositves que ens passava la Maragda, intentant prendre apunts a la velocitat de la seva veu i intentant no perdre detall de les imatges.

I vaig comentar un cop més amb el meu acompanyant com m’agradaria de poder assistir algun cop al tradicional concert de Sant Esteve. Cosa que el meu acompanyant, amb molt bon criteri, diu que és impossible degut als horaris de casa nostra. I és ben cert, a l’hora que comença, a casa meva, encara estem ben entaulats. Posat a la televisió, sentint-se de fons a les nostres converses de sobretaula, amb les panxes plenes, quan alguns de la familia comencen a caure en una profunda becaina i altres comencem a retallar el vestit d’alguns coneguts. Emocionant-nos quan escoltem el Cant de la Senyera i quan en els darrers anys, es trenca la formalitat d’aquest concert amb l’aparició de les Estelades i el Crit d’Independència.

img_1466

Dilluns però, era tot diferent, ple d’un públic divers, amb una franja d’edat que anava dels 30 fins els 50 anys llargs, igual que el cantant que anàvem a escoltar, vaig tornar a admirar la bellesa del seu escenari amb les seves musses, les Valquíries del sostre, els elements de la naturalesa ..que s’il.luminaven de tons roses i liles i vaig tornar a admirar l’acústica d’aquesta magnífica obra del modernisme català.

             

I com sempre faig, em vaig tornar a emocionar en sentir la veu d’en Tony Hadley, una veu que ha anat creixent amb els anys i vaig tornar a entendre amb la versió que va fer de la cançó de U2, que no puc viure ni amb tu ni sense tu Barcelona.

 

LEAVE A REPLY